| Els
tres mils pirinencs des de Catalunya - Capítol
4
Llegir
capítol 1 -
capítol 2 -
capítol 3
També a Catalunya, evidentment,
els tres mils com a tema i com a objectiu esportiu han atret des de sempre
moltíssima gent de la muntanya, la qual cosa ha permès que
molts excursionistes i alpinistes domèstics hagin fet aportacions
molt notables en l’àmbit del tresmilisme.
Josep Maria Sala en
el moment de rebre
la menció especial de la FEEC a la
trajectòria
esportiva, l'any 2003 |
Al marge dels llistats
de tres mils que s’han elaborat des de Catalunya, diversos
col·laboradors de l’Equip dels Tres Mils eren catalans:
Fèlix Masachs, Xavier Martínez, Jordi Gavaldà,
Salvador Filella, Agustí Jolis, Maria Antònia Simó,
Pere Giró, Miquel Capdevila i Josep Maria Sala.
Precisament
Sala, president del Centre Excursionista de Catalunya entre 1984
i 1992, recorda Buyse com un home “molt educat i enamorat
del Pirineu, si bé també és
cert que tenia un caràcter una mica «quadrat». |
Però hi
insisteixo: malgrat que teníem algunes discrepàncies, més
que res perquè a mi les coses taxatives mai no m’han agradat,
el Joan era una persona molt correcta. I, en tot cas, el seu treball
va tenir força mèrit: per l’edat que tenia quan el
va fer i perquè va aixecar l’interès pel pirineisme.”
D’altra banda, diversos excursionistes
i alpinistes catalans han excel·lit pel que fa a l’activisme
tresmilista. És
el cas del reusenc Miquel Capdevila, membre de l’Equip dels Tres
Mils des de l’any 1992, i el primer integrant del grup a completar
l’ascensió dels 212 cims censats. Amb aquesta realització,
i la seva proposta d’ascensió de tots els tres mils pirinencs
en només 30 jornades, Capdevila va aconseguir una fita certament
remarcable, tant des del punt de vista “col·leccionista” o
històric, com des del punt de vista esportiu (el reusenc va arribar
a pujar 20 punts de més de 3.000 metres en una única jornada).
Capdevila
va demostrar una condició física i tècnica
remarcable; no en va, la seva realització va ser considerada per
Luis Alejos, entre d’altres, com la consecució més
notable del pirineisme esportiu modern, juntament amb la travessa integral
de la serralada per la divisòria de les aigües duta a terme
per Louis Audoubert i Guy Panazzo, al 1986.
Per tal de donar a conèixer la seva experiència,
Capdevila va escriure el llibre Pirineos: Los tresmiles en 30 jornadas.
Guía
para encadenar todas las cimas, referència obligada en el
context de la bibliografia tresmilista pirinenca, per bé que els
horaris que hi apareixen han estat discutits més d’una vegada
per ser massa exigents. Avui, el reusenc considera que “el llegat
de Buyse té un mèrit incalculable, i només una persona
com en Joan, amb la seva constància, tenacitat i treball, ho podia
dur a terme.”
I, sobre les crítiques
que l’hispanobelga va rebre, afegeix: “Van venir
pels noms que va posar a alguns cims. Ell demanava consell a tot
l’Equip, però en algunes qüestions l’última
paraula era seva, tant si era majoria com si no. Podem afirmar
que el catàleg és seu 100%. El mèrit i els
errors del catàleg només cal atribuir-los a ell,
no a l’equip. Aquesta, suposo, va ser una de les raons que
la meitat dels components abandonessin l’Equip (quan va passar
tot això jo encara no en formava part).”
Davant la pregunta de com va entrar
a l’Equip dels Tres Mils i com va participar-hi, Capdevila respon
el següent: “Quan em va caure a les mans el llibre d’en
Buyse em vaig proposar fer tots els tres mils. Les ganes que tenia
per acabar-los al més aviat possible van fer que aprofités
l’ascensió d’un cim per fer-ne tots els veïns.
|
Cara nord del Mont Perdut (3.352 m) |
M’havia agafat la febre dels
tres mils. En dos anys i mig vaig assolir els 212 cims en 30 jornades
d’estiu. Per aquell temps col·laborava amb en Buyse
i li anava explicant tots els meus progressos.
Va ser llavors quan, en una
reunió amb tot l’Equip, em va invitar a formar-ne part.
La meva participació hi va ser molt intensa. Per aquell temps,
el servei cartogràfic de l’exèrcit espanyol anava
traient mapes dels Pirineus on sortien noves cotes i, per tant, possibles
tres mils.Com que jo era pràcticament l’únic membre
actiu de l’Equip, em va tocar anar a comprovar aquestes cotes,
fotografiar-les i mirar si tenien els 10 metres de desnivell. D’aquesta
manera vaig tornar a recórrer tot el Pirineu. Em va anar bé,
tot això, perquè estava treballant en el meu llibre.
D’aquesta
manera va ser possible l’elaboració del nou catàleg
de tres mils: dels 196 es va passar als 212 actuals.” I, abans
de concloure, afegeix un matís informativament significatiu: “De
tota la informació que vaig passar a Buyse, ell només va
utilitzar la que li va interessar. Per això no vaig estar d’acord
de com va quedar el catàleg finalment”.
Una altra fita del pirineisme tresmilista
assolida des de Catalunya és
la consecució de tots els tres mils (segons la llista de la seva
entitat, el CEL, que reconeix 161 cims en clara discrepància amb
la catalogació de Buyse) per part de Magda Sales i Miret, l’any
2001. La notable activitat de Sales la va fer protagonista d’una
tradició del CEL no gaire antiga: va esdevenir dipositària
de l’anomenat Piolet de Juli Soler i Santaló, un vell piolet
trobat al refugi de la Renclusa, als anys 90 del segle passat, i suposadament
propietat de l’ínclit pirineista català. Aquesta
preuada eina alpinística passa successivament per les mans dels
socis del Lleida que completen l’ascensió dels 161 tres
mils reconeguts per l’entitat.
Així mateix, una altra catalana, Mercè Planas i Conesa,
del Centre Excursionista Alella (CEA), va ser la primera dona (que se
sàpiga, si més no) a completar l’ascensió de
la llista de tres mils de Buyse i el seu equip, la reconeguda per la
UIAA. Ho va fer l’any 2003, i sempre en companyia de la seva parella,
Esteve Margenats i Planas (actualment soci del Club Excursionista Madteam),
circumstància que molt probablement també constitueixi
la “primera” a tots els tres mils pirinencs en parella esportiva
i sentimental.
|
D’altra banda,
també un català, en aquest cas Tòfol Tobal
del CEC, va proposar l’any 2004 un nou tres mil: la Torre
Cordier, situada entre el Dién de la Maladeta i el pic Cordier.
Per últim, és d’esment obligatori el cas
de Víctor Grau Serrat, soci del Club Muntanyenc Sant Cugat,
el qual, entre l’1 de setembre del 2006 i el 29 d’agost
de 2007, va dur a terme l’ascensió en solitari de
213 tres mils (130 cims principals i 83 de secundaris), segons
el cens considerat més “actual”. Grau va planificar
l’activitat en 31 jornades, per bé que 109 cims els
va assolir en 12 dies. |
Grau té un web (www.victorgrau.net)
on, entre moltes altres informacions muntanyenques, explica la seva experiència
i on, entre altres coses, afirma: “Lluny de voler avivar la polèmica
[sobre el nombre i els noms dels tres mils], que personalment considero
estèril i que no fa més que capgirar els principis pirineistes
d’amor i estima per les muntanyes, la meva intenció es limita
a un fort desig de conèixer el Pirineu, trepitjant-ne els cims més
alts i en la majoria dels casos recorrent-ne les crestes.”
Continua al capítol 5
Reportatge elaborat per Josep Maria Cuenca
(15/03/08) |
