Entrevista a Kilian Jornet

Fa un temps van aparèixer en alguns mitjans de comunicació catalans unes declaracions de Kilian Jornet (Centre Excta. Catalunya), on manifestava la seva ferma decisió de nacionalitzar-se italià per poder competir de forma professional i poder viure d’allò que millor sap fer i més li agrada.

Aquelles declaracions van aixecar una certa “polseguera” i van arribar a les més altes instàncies esportives nacionals, finalment fins i tot el Consejo Superior del Deporte (CSD) ha pres part d’aquest assumpte i sembla ser que ha posat “fil a l’agulla” per tal de trobar-ne una solució.

Tot seguit reproduïm integrament una entrevista feta a Kilian Jornet i publicada al web www.esportcatala.com on si poden escoltar fins i tot els talls de veu de jove ceretà.

Kilian Jornet: “La política esportiva espanyola frena els esports minoritaris”

El seu carnet d’identitat acredita que té 19 anys i el seu currículum professional que és campió del món i d’Europa de curses de muntanya, en vàries categories, a part d’ostentar varis rècords d’escalada. Nascut, criat i educat sota l’ombra d’una muntanya, a Martinet de Cerdanya, ha mamat aquest esport i l’esquí de muntanya. Amb més títols i més quilòmetres a les cames, aquest jove estudiant i aficionat a l’esport, clama justícia esportiva i recompensa a tant sacrifici.   

Fa uns mesos va aparèixer una notícia, en la qual confessaves que et nacionalitzaries italià per beneficiar-te de les condicions econòmiques. Continua en peu la teva decisió?

Hem tingut diverses trobades amb el Consejo Superior de Deportes (CSD) i el Consell Català de l'Esport i al principi es van mostrar més reticents, però van veure que era necessari fer alguna cosa per evitar que marxéssim a Itàlia o França.

Quines mesures s’han pres?

Les beques per aquest esport seran més importants, que solucionin una mica millor la vida, i també, a nivell estatal i català, estant mirant de treure un decret per canviar la legislació d'ajudes a l'esportista. En dos o tres anys, segurament, estarà en funcionament.

Qui creus que ha tingut més responsabilitat en tot aquest afer?

Ni la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya (FEEC) ni la Federació Espanyola D’esports de Muntanya i Escalada (FEDME) tenen cap responsabilitat, perquè totes les ajudes que reben del Consell Català o el CSD les inverteixen en els esportistes i busquen més ajuts per aconseguir-nos solucions. És una responsabilitat molt més de la legislació esportiva espanyola... política esportiva.

Aquest comunicat ha estat una manera de posar a prova als estaments esportius?

No, ho tenia en ment. De fet, si aquí no se soluciona hauré de fer alguna cosa, però arran d'això, evidentment, s'havien de moure i no sabia fins a quin punt estarien disposats a fer-ho. La meva intenció era aquesta: si no es feia res, marxava i, de fet, la segueixo mantenint. Però he vist que volen evitar-ho.

T'has fixat algun termini?

En principi, d'aquí a quatre anys, ja que estic estudiant a França i quan acabi els estudis, vull veure què hi ha i donar alguna sortida. S'ha d'anar veient l'evolució i espero, una vegada m’hagi tret la carrera, tenir una vida professional més clara.

Creus que es malbaraten els esportistes?

Espanya té un potencial esportiu increïble s’està veient en atletisme, ciclisme i molts esports. El problema és la política esportiva que s’aplica, no ha permès als joves que practiquessin determinats esports. Hi ha quatre o cinc esports molts recolzats i idealitzats i els altres esports, al no haver-hi cultura, els deixen molt de banda. El Govern veu que al no tenir ressò, tampoc els hi ha de donar la importància d’aquests quatre o cinc esports.

En una revista especialitzada hi apareixia, fa uns anys, un perfil teu en que afirmaves que la motivació no la perdries mai. Encara és així, tot i els inconvenients econòmics?

La motivació és un dels meus punts importants, sobretot amb aquests esports, que són molts durs, molts sacrificats i la motivació és el 70% del treball. A més, les curses de muntanya no les faig per viure. Realment, em dedico cent per cent aquest esport, perquè m’agrada i és la font més important de motivació.

La figura catalana més destacada d’aquests darrers anys ha estat l’Agustí Roc. Precisament amb ell manteniu uns bons duels en competició. Això és bo, tant per l’esport com Catalunya?

El fet que fa uns anys que l’Agustí Roc estigués sol davant d’aquestes competicions, ha fet que els joves veiéssim en ell un model i poguéssim aspirar on està ell. I ara, que som uns quants els que estem bastant endavant en totes les competicions, fa pujar el nivell d’aquest esport a Catalunya. Fa uns anys, els francesos, italians i suissos estaven a anys llum de nosaltres i ara mateix podem estar competint i guanyant-los.

Creus que si es potenciés, mediàticament parlant, la figura de l’Agustí Roc tal com es va fer amb Araceli Segarra a l’escalada, seria una bona empenta per aquest esport?

El gran problema de les curses de muntanya és que no són oficioses, no hi ha una federació reconeguda pel COI, per això no hi ha ajuts importants. L’esquí de muntanya, que està reconegut pel COI, sí que en té. Totes les beques que rebem són a través d’aquí. És un món que està començant a pujar, cada cop hi ha més gent, però li falta un puntet per fer el salt per ser mediàtic i reconegut.

Cada  vegada, però, es parla més de les curses de muntanya, té més seguiment, tant a nivell professional com popular...

Cada cop hi ha més gent. El problema que ha tingut, sobretot aquests darrers anys, era que hi havia molta participació, però el món era molt tancat, és a dir, la mediatització de les curses era dins les revistes especialitzades i no sortia al gran públic. Ara ja s’està veient cada vegada més, en diaris i teles, alguna cursa de muntanya. De fet, el que necessita aquest esport és que el conegui el gran públic.

Proves com la pujada a Collserola o l’Empire State ajuden?

Sí, evidentment. La cursa de Collserola va ser molt mediàtica, va sortir a tots els llocs. Va donar a conèixer a molta gent aquest esport.

Gaudeix de bona salut la competició?

A Espanya cada vegada n’hi ha més, surten noves curses amb més gent i millor organitzades i països com Itàlia cada cap de setmana n’hi ha unes quantes, amb premis molt bons.