“L’excursionisme català sota el franquisme”

L’any 2003 es va emetre pel K3 de la TV de Catalunya el reportatge “L’excursionisme català sota el franquisme”, en el qual diferents testimonis recordaven la repressió que les Entitats excursionistes van patir durant la dictadura franquista. Avui podem trobar aquesta petita perla a la xarxa.

L’autor, en Xavier Ripoll, va decidir començar la recerca d’informació i l’enregistrament de les entrevistes arran de les converses que mantenia habitualment amb un company de la seva entitat, l’Agrupació Excursionista Icària.

El vídeo, emès durant el programa “l’Escola a casa” del K3, consisteix en una sèrie d’entrevistes a persones relacionades amb l’excursionisme català que van patir en primera persona la repressió dels quaranta anys de postguerra.

Era un temps en què l’excursionisme català i la gent que formava part de les diverses entitats excursionistes estaven sota el ferri control de la falange, que perseguia tot aquell qui demostrés un cert amor per la seva terra o per la seva llengua; Un comportament, d’altra banda, intrínsec al moviment excursionista català des del seu naixement.

Per tal de lligar curt, les persones que ocupaven el càrrec de president dins de les entitats havien de comptar, sine quanon, amb l’aquiescència del règim.

Les persones que donen el seu testimoni durant la mitja hora que dura el reportatge són en Josep Milà, del Club Excursionista Vilafranquí, Jaume Ramón, de la Unió Excursionista de Catalunya, Maria Dolores Lázaro, del Club Excursionista de Gràcia, Estanislau Torres, de l’Agrupació Excursionista Pedraforca, Jordi Costa, de l’Agrupament Mare de Déu de Montserrat, i Isidre Juncosa, de l’Agrupació Excursionista Icària.

Jaume Ramón, de la Unió Excursionista de Catalunya, explica en un moment del vídeo com se les empescaven en aquella època per tal de fer entrar el català dins les publicacions de la entitat, que, òbviament, havien de mantenir un tant per cent molt elevat en castellà. Només es permetia el català en la seva expressió poètica, fet que va portar els excursionistes a tractar de descriure tot un itinerari en vers. Tota una acrobàcia lingüística.

I a més a més de l’acrobàcia, necessària per evadir-se de l’opressor, durant aquella època també era necessari obtenir un salconduit per poder anar d’excursió, que tenia una durada màxima d’un mes. Ah, i si es volia anar al Pirineu (s’havia d’especificar a l’autoritat on es volia anar), se’n necessitava un altre d’especial, tal i com rememora en Jaume Ramón.

Un dels episodis més emocionants que s’expliquen al reportatge és el que protagonitzen en Josep Milà, del Club Excursionista Vilafranquí, i un company excursionista, que van haver de fugir corrent d’una patrulla militar que els havia confós amb els maquis. Van haver de pujar al Pic de Cabús corrent, per una cresta una mica trencada, per tal de baixar pel barranc de l’infern cap a Andorra. “Ens vam salvar per cames”, conclou Josep Milà.

Maria Dolores Lázaro, del Club Excursionista de Gràcia, explica com els escaladors col·locaven banderes i senyeres al capdamunt de les vies, allà on no poguessin arribar els partidaris del règim. “No se’n oblidaven mai d’emportar-se una senyera i col·locar-la per reivindicar el nostre catalanisme”, recorda Maria Dolores Lázaro, “és una cosa natural, però semblava que dins del món de l’escalada era més fort.” La policia hi acabava arribant, és clar, i retirava les senyeres, però com a mínim havien estat allà una bona estona.

Aquests són alguns dels fets que es rememoren en aquest vídeo, que de ben segur agradarà (o esgarrifarà, segons com es miri) als que entenen l’excursionisme com una mostra de respecte a les terres que es trepitgen i a les persones que les habiten.

Veure el vídeo

(18/07/06)