20 anys del primer Everest Català

El 28 d'agost de 2005 es compleixen 20 anys de l'arribada al cim de l'Everest dels primers catalans. Van ser Óscar Cadiach, Antoni Sors i Carles Vallès. Havien calgut tres expedicions per aconseguir fer el cim.

L'any 2003 la Federació d'Entitats Excursionistes de Catalunya (FEEC) i la Generalitat de Catalunya, amb motiu del 50è aniversari de la primera ascensió a l'Everest, va retre un homenatge a totes les expedicions catalanes o amb participació d'algun escalador català, que en algun moment havien participat en l'intent d'assolir el cim.

Homenatge que va ser molt emotiu pels 13 catalans que havien assolit el cim fins aquell moment, i en especial per Óscar Cadiach i Carles Vallès. Recordem que Antoni Sors va morir poc temps després també a l'Himalaia. Va ser l'any 1987 víctima d'una allau quan intentava per segona vegada l'ascensió al Lhotse.

Cal dir també que ara ja són 15 els alpinistes catalans que han fet cim a l'Everest. L'any passat s'afegiren a la llista Maite Hernàndez i Núria Balaguer.

D'aquell homenatge hem recuperat avui la part d'entrevista feta a Óscar Cadiach i Carles Vallès i tot allò que parla de l'expedició de la que van formar part en aquells dies.

La II Expedició Caixa de Barcelona a l'Everest va aconseguir la primera ascensió catalana i la segona nacional al cim de l'Everest. El 28 d'agost del 1985, Toni Sors, Óscar Cadiach i Carles Vallès, juntament amb els xerpes Shambu Tamang, Ang Karma i Narayan Shrestra, van ser els primers catalans en posar els peus al sostre del món, convertint aquella jornada en una fita històrica per a l'alpinisme català. Van ser alhora els primers occidentals en fer el cim de l'Everest per la via del coll Nord. Al cim, Óscar Cadiach va llegir un poema de Joan Brossa i es van onejar les banderes de Catalunya, de Caixa de Barcelona i de la Barcelona olímpica. Des del Camp Base es va retransmetre l'himne de Catalunya.

Aquesta primera ascensió catalana a l'Everest era la 42a expedició que conqueria el sostre del món, 32 anys després de la primera ascensió d'Edmund Hillary i Tenzing Norgay el 1953. Durant el descens es van viure moments d'incertesa ja que els alpinistes es van veure obligats a improvisar un bivac a 8.400m. La rebuda que va tenir l'expedició a la seva arribada Barcelona va ser espectacular i se'ls va rebre al Palau de la Generalitat per a celebrar la seva gesta.

ÒSCAR CADIACH

Com recordes aquell dia?
La nit a 8.450m no és nit. Llevar-se tan aviat, en plena nit, en aquesta alçada, és dur. Dur, patós, cansat i lent. A les tres de la matinada iniciem el camí... el camí... el camí...

Esbufego encorbat per l'esforç. Estic fotudament cansat. Observo el punt culminant, la piràmide blanca. Sembla tan a prop... Fer una passa, comptar fins a deu, respirar deu vegades a pulmó obert i fer la següent passa. A la meva esquerra hi ha grans cornises blanques. Tots els sorolls del món han desaparegut, solament la meva respiració de "caçador d'aire". Però per fi, per fi, per fi... Ens abracem tots allà on la pendent cau per tots els seus quatre costats. Increïble!! Som al cim de l'Everest, del Sagarmatha, del Chomolugma, de la Deessa Mare... Missatges d'eufòria per ràdio amb els companys que poc a poc van arribant i amb els que ens segueixen des dels camps inferiors. El cim és blanc. Ens fem fotos els uns als altres. Hi ha boires que ens vetllen a l'entorn. És tard, massa tard. Sento alegria però estic mort. Estic molt cansat.

Quines sensacions vas tenir un cop al cim?
Quan era jovenet, vaig llegir un llibre que es deia "La conquista del techo del mundo" i allò em va quedar gravat. El meu somni era saber escalar i algun dia poder anar a l'Everest. Vaig tenir la sort d'aprofitar la meva oportunitat. Simplement, m'agrada la muntanya.

Deu anys més tard vaig tornar a contemplar el Chomolugma des de la seva base. Un prat verd als peus de la muntanya més alta del món. Aquesta vegada m'acompanya la família. D'entre ells hi ha algú molt especial que ara compleix deu anys. És la meva filla Oda, que va néixer mentre jo feia un bivac a més de 8.000m. Ara ella contempla amb els seus propis ulls l'Everest, la Deessa i bla, bla...

CARLES VALLÈS

Com recordes aquell dia?
Per mi va ser molt fort ja que aquell 28 d'agost del 85 jo tenia 27 anys acabats de fer i llavors era dels jovenets de la colla. Quan vaig lligar el viatge tenia clar que aquella muntanya era molt gran i a més estaríem sols, allò seria brutal!!!!!

Efectivament, vàrem estar dos mesos amb força mal temps ja que a més vàrem anar-hi en ple monsó, l'època de pluges. La recompensa va arribar per fi. L'èxit va ser de tot l'equip ja que vàrem treballar colze a colze. Aquesta muntanya és molt grossa! Creu-me!

Quines sensacions vas tenir un cop al cim? El dia de cim va ser duríssim. Vàrem sortir del darrer camp a 8.400m a les 2 de la matinada i arribarem exhausts al cim a les 14.00h aproximadament. A més, no vàrem utilitzar oxigen per progressar i la neu, en ocasions ens arribava fins a la cintura. Quan vaig veure'm a dalt (vaig arribar el darrer de la colla) no podia creure-ho: tot un senyor cim Everest als meus peus!! La història de la baixada la podem deixar per un altre dia ja que vàrem improvisar un bivac a 8.750m sense equip ni tendes ni res de res i una mica més i no ho expliquem i seria molt llarg d'explicar.

El CIM. Quina millor recompensa? En aquestes experiències aprens que no som res! Vull dedicar aquesta gesta a tots els meus companys sense els quals no hagués estat realitat el primer Everest Català.

Més informació sobre les Expedicions catalanes a l'Everest 1953 - 2003

Més informació sobre els 8000 catalans

(19/08/05)