Breu història de les primeres expedicions a
l'Everest fins a la seva conquesta l'any 1953

L'Everest és la muntanya més alta de la terra amb 8.848m. Està situada a l'Himàlaia i fa de frontera entre el Tibet, país ocupat per la Xina, i el Nepal. També se la coneix amb el nom tibetà de Chomolungma (Deessa Mare de la Terra) i amb el nom nepalès de Sagarmatha (Deessa del cel).

Cara nord de l'Everest

El nom d'Everest prové del cognom del geògraf anglès Sir George Everest que havia ocupat el càrrec de director de l'Indian Survey, el Servei Geogràfic de l'Índia, entre els anys 1830 i 1843. El 1852 els topògrafs del Indian Survey van fer la triangulació d'un cim que va ser batejat com a Pic XV i que va resultar ser la muntanya més alta del món, que posteriorment van dedicar a Everest.

L'ascensió als cims més alts de la terra es va convertir ben aviat en una qüestió d'orgull nacional pels europeus. Així, per exemple, els italians exploraran el K2 i els alemanys concentraran les seves expedicions en el Nanga Parbat. L'Everest era dels britànics i, de fet, aquests seran els únics que l'exploraran fins al final de la Segona Guerra Mundial amb un total de vuit expedicions oficials.

Els primers projectes per explorar l'Everest ja van sorgir a finals del segle XIX i principis del XX però no va ser fins a la dècada de 1920 que es van organitzar les primeres expedicions. Totes les primeres temptatives britàniques van atacar la muntanya des del nord, entrant pel Tibet, ja que el regne del Nepal encara era prohibit als estrangers.

El 1921 l'Everest va rebre la primera expedició britànica de reconeixement, capitanejada pel tinent coronel Charles Kenneth Howard-Bury. L'expedició estava composada per 9 homes i tenia l'objectiu d'explorar els accessos i trobar una via d'ascensió a la muntanya. Es van explorar dues rutes d'aproximació per la glacera del Rongbuk i van trobar la ruta d'accés al Coll Nord o Chang La.

L'any següent, el 1922 el brigadier general Bruce lidera una segona expedició britànica en la qual Somerwell, Mallory i Norton aconsegueixen arribar a la cota de 8.320m per l'aresta Nord Est emprant l'ús d'oxigen artificial. Era la primera vegada que es sobrepassava l'alçada dels 8.000m. En el tercer intent de l'expedició, prop del Coll Nord, van morir set sherpes sepultats per una allau i l'expedició va decidir abandonar la muntanya.

Aresta Oest de l'Everest

La tercera expedició britànica va tenir lloc el 1924. En un primer moment el cap de l'expedició va ser per segon cop el brigadier general Bruce però va contraure la malària i va ser substituït pel coronel Norton. En un primer intent, Somervell i Norton van sobrepassar els 8.500m, superant el record d'alçada aconseguit en l'expedició del 1922.

La cordada formada pels ja mítics George Leigh Mallory i Andrew "Sandy" Irvine, va desaparèixer en un segon intent de fer el cim, essent vistos per sota del primer esglaó per darrera vegada. La seva desaparició mentre intentaven assolir el cim més alt de la terra ha arribat al nivell de llegenda, alimentant la possibilitat que haguessin fet cim.

Nou anys més tard, el 1933, els anglesos tornen a l'Everest amb una quarta expedició en que instal·len un camp IV a 8.350m i assoleixen els 8.580m. Durant l'expedició es va trobar un piolet que hauria pertangut a Mallory o Irvine. El mateix any, dos avions britànics van sobrevolar per primera vegada l'Everest obtenint fotografies inèdites.

Cara sud de l'Everest

El britànic Maurice Wilson va realitzar el primer intent en solitari el 1934 sense èxit. Els anys 1935, 1936 i 1938 es van realitzar tres noves expedicions britàniques de reconeixement en que no es va aconseguir superar els límits establerts per les expedicions de 1924 i 1933. A partir del 1947, amb l'expedició del canadenc Earl Denman, que va fer un nou intent en solitari, l'Everest va deixar de ser un objectiu exclusivament britànic.

A més, el 1949 començava una nova etapa en la conquesta de l'Everest quan el govern del Nepal va obrir les seves portes i va permetre l'accés per explorar el vessant oriental. L'any següent, la Xina va ocupar militarment el Tibet i en va prohibir l'accés als estrangers. A partir d'aquell moment les expedicions van haver d'accedir a l'Himàlaia pel sud a través del Nepal.

El 1950 els anglesos es van unir als americans en una nova expedició de reconeixement que va ser la primera en accedir a través del fins aleshores regne prohibit del Nepal. Van ser els primers en explorar la glacera del Khumbu. El 1951 els anglesos tornen a l'Everest amb una nova expedició capitanejada per Eric Shipton i amb Edmund Hillary entre els expedicionaris. En aquesta ocasió els anglesos van explorar la cascada del Khumbu. El mateix 1951 el danès K.B. Larsen va protagonitzar un nou intent en solitari que novament va fracassar.

El sherpa Tenzing Norgay

L'any 1952 entren en acció els suïssos amb dues expedicions. A la primera de les expedicions, a la primavera, Raymond Lambert i el sherpa Tenzing arriben fins als 8.595m, superant el rècord d'alçada del moment, pujant per l'anomenat esperó dels Ginebrins i el Coll Sud. En la segona expedició, que va tenir lloc a la tardor, s'obre la ruta clàssica per la vessant del Lothse però només s'arriba fins al Coll Sud. La conquesta de l'Everest va arribar de la mà d'una expedició britànica, la desena, dirigida pel coronel John Hunt. El 29 de maig del 1953 el neozelandès Edmund Hillary i el sherpa Tenzing Norgay van trepitjar el cim de la muntanya més alta de la terra per primera vegada en la història de la humanitat.