Expedicions Catalanes a l'Everest

1982

Expedició catalana a L'Everest (Sagarmatha)
Aresta Oest (intent)

Cap d'expedició: Lluís Bellvís
Expedicionaris: Jaume Altadill, Josep Manuel Anglada, Oscar Cadiach, Josep Casanovas, Emili Civis, Lluís Hortalà, Antoni Llasera, Manuel Mateu, Xavier Pérez-Gil, Jordi Pons, Joan Ribas, Francesc Sàbat, Narcís Serrat, Jordi Sugranyes, Alfons Valls i Josep Vidal.

"Catalunya al sostre del món" va ser el lema d'aquesta primera expedició catalana que intentava fer el cim de l'Everest. El 14 d'octubre del 1982, Xavier Pérez-Gil i Óscar Cadiach van aconseguir arribar fins als 8.500m, però el fort vent (120km/h) i les dificultats tècniques que els presentava un mur de roca a aquella alçada van fer desistir de l'atac final. En el descens va morir estimbat el xerpa Nima Dorje, que va participar en l'atac al cim. El xerpa Lhakpa Tshering també va morir durant l'expedició a causa d'una perforació gàstrica.

Una de les innovacions d'aquesta primera expedició catalana va ser la instal·lació d'un telefèric que es va instal·lar per salvar un tram que arribava fins al camp I. El telefèric recorria uns 250 metres i anava dels 5.800m als 6.050m, al coll del Lhola. Tot i els dubtes, l'aparell, que no portava ni un sol cargol, va funcionar perfectament. La primera càrrega que va transportar va ser una ampolla de cava per a celebrar-ho.

1983

Expedició Caixa de Barcelona a l'Everest
Aresta Nord, des del Coll Nord (intent)

Cap d'expedició: Conrad Blanch
Expedicionaris: Nil Bohigas, Óscar Cadiach, Jordi Camprubí, Jordi Canals, J.M. Duran, Lluís Gómez, Enric Lucas, Joan Massons, Antoni Ricart, Miquel Sánchez i Toni Sors.

La segona expedició catalana a l'Everest va fer tres atacs al cim (el 18 de setembre, el 30 de setembre i el 7 d'octubre de 1982), però va haver de desistir i fer-se enrera en tots ells degut a les males condicions climatològiques de vent i neu. Durant el tercer atac, Nil Bohigas, Enric Lucas, Óscar Cadiach i Jordi Camprubí van arribar fins als 8.300m, la cota més alta assolida per l'expedició. Es va arribar a pensar en un quart atac però finalment els expedicionaris catalans van optar el 15 d'octubre per abandonar la muntanya després de dos mesos. Els motius que els van fer tornar a casa van ser les adverses condicions climatològiques, l'esgotament i el desgast físic després de tres intents i el fet que tots els camps d'alçada havien estat destruïts pel vent o colgats per la neu.

1985

II Expedició Caixa de Barcelona a L'Everest
Aresta Nord, des del Coll Nord (cim)

Cap d'expedició: Conrad Blanch
Expedicionaris: Óscar Cadiach, Antoni Sors, Carles VallèsJordi Camprubí, Jordi Canals, Lluís Gómez, Enric Lucas, Jordi Magriñà, Nil Bohigas, Joan Massons, Xavier Pérez-Gil, Antoni Ricart, Miquel Sánchez.

La II Expedició Caixa de Barcelona a l'Everest va aconseguir la primera ascensió catalana i la segona nacional al cim de l'Everest. El 28 d'agost del 1985, Toni Sors, Óscar Cadiach i Carles Vallès, juntament amb els xerpes Shambu Tamang, Ang Karma i Narayan Shrestra, van ser els primers catalans en posar els peus al sostre del món, convertint aquella jornada en una fita històrica per a l'alpinisme català.

Van ser alhora els primers occidentals en fer el cim de l'Everest per la via del coll Nord. Al cim, Óscar Cadiach va llegir un poema de Joan Brossa i es van onejar les banderes de Catalunya, de Caixa de Barcelona i de la Barcelona olímpica. Des del Camp Base es va retransmetre l'himne de Catalunya.

Aquesta primera ascensió catalana a l'Everest era la 42a expedició que conqueria el sostre del món, 32 anys després de la primera ascensió d'Edmund Hillary i Tenzing Norgay el 1953. Durant el descens es van viure moments d'incertesa ja que els alpinistes es van veure obligats a improvisar un bivac a 8.400m. La rebuda que va tenir l'expedició a la seva arribada Barcelona va ser espectacular i se'ls va rebre al Palau de la Generalitat per a celebrar la seva gesta.

ÒSCAR CADIACH

Com recordes aquell dia? La nit a 8.450m no és nit. Llevar-se tan aviat, en plena nit, en aquesta alçada, és dur. Dur, patós, cansat i lent. A les tres de la matinada iniciem el camí... el camí... el camí... Esbufego encorbat per l'esforç. Estic fotudament cansat. Observo el punt culminant, la piràmide blanca. Sembla tan a prop... Fer una passa, comptar fins a deu, respirar deu vegades a pulmó obert i fer la següent passa. A la meva esquerra hi ha grans cornises blanques. Tots els sorolls del món han desaparegut, solament la meva respiració de "caçador d'aire". Però per fi, per fi, per fi... Ens abracem tots allà on la pendent cau per tots els seus quatre costats. Increïble!! Som al cim de l'Everest, del Sagarmatha, del Chomolugma, de la Deessa Mare... Missatges d'eufòria per ràdio amb els companys que poc a poc van arribant i amb els que ens segueixen des dels camps inferiors. El cim és blanc. Ens fem fotos els uns als altres. Hi ha boires que ens vetllen a l'entorn. És tard, massa tard. Sento alegria però estic mort. Estic molt cansat.

Quines sensacions vas tenir un cop al cim?
Quan era jovenet, vaig llegir un llibre que es deia "La conquista del techo del mundo" i allò em va quedar gravat. El meu somni era saber escalar i algun dia poder anar a l'Everest. Vaig tenir la sort d'aprofitar la meva oportunitat. Simplement, m'agrada la muntanya.

Deu anys més tard vaig tornar a contemplar el Chomolugma des de la seva base. Un prat verd als peus de la muntanya més alta del món. Aquesta vegada m'acompanya la família. D'entre ells hi ha algú molt especial que ara compleix deu anys. És la meva filla Oda, que va néixer mentre jo feia un bivac a més de 8.000m. Ara ella contempla amb els seus propis ulls l'Everest, la Deessa i bla, bla...

CARLES VALLÈS

Com recordes aquell dia?
Per mi va ser molt fort ja que aquell 28 d'agost del 85 jo tenia 27 anys acabats de fer i llavors era dels jovenets de la colla. Quan vaig lligar el viatge tenia clar que aquella muntanya era molt gran i a més estaríem sols, allò seria brutal!!!!! Efectivament, vàrem estar dos mesos amb força mal temps ja que a més vàrem anar-hi en ple monsó, l'època de pluges. La recompensa va arribar per fi. L'èxit va ser de tot l'equip ja que vàrem treballar colze a colze. Aquesta muntanya és molt grossa! Creu-me!

Quines sensacions vas tenir un cop al cim? El dia de cim va ser duríssim. Vàrem sortir del darrer camp a 8.400m a les 2 de la matinada i arribarem exhausts al cim a les 14.00h aproximadament. A més, no vàrem utilitzar oxigen per progressar i la neu, en ocasions ens arribava fins a la cintura. Quan vaig veure'm a dalt (vaig arribar el darrer de la colla) no podia creure-ho: tot un senyor cim Everest als meus peus!! La història de la baixada la podem deixar per un altre dia ja que vàrem improvisar un bivac a 8.750m sense equip ni tendes ni res de res i una mica més i no ho expliquem i seria molt llarg d'explicar. El CIM. Quina millor recompensa? En aquestes experiències aprens que no som res! Vull dedicar aquesta gesta a tots els meus companys sense els quals no hagués estat realitat el primer Everest Català.

1988

Expedició Everest'88 Epson
Aresta Oest (intent)
Aresta Sud Est, des del Coll Sud (cim)

Cap d'expedició: Lluís Bellvís
Expedicionaris: Nil Bohigas, Lluís Giner, Josep Casanovas, David Casas, Joan Germán Casola, Jerónimo López, Jaume Altadill, Antoni Llasera, Sergi Martínez, José Luís Moreno, Jordi Muñoz, Frederic Puig, Mery Puig, Josep Anton Rañé, Joan Ribas, Manuel Sol, Joan Tomás Gutiérrez i Alfons Valls.

Els catalans Nil Bohigas i Lluís Giner, juntament amb Jerónimo López, van fer el cim de l'Everest el 14 d'octubre del 1988, acompanyats dels xerpes Ang Rita i Nima Rita, ascendint per l'Aresta Sud Est des del Coll Sud. L'expedició Everest'88 Epson havia començat atacant la muntanya pel Couloir Horbein a l'Aresta Oest, ruta que ja havia intentat la primera expedició catalana a l'Everest de l'any 1982.

Per aquesta aresta, Lluís Giner, Jerónimo López i Joan Ribas juntament amb dos xerpes més van intentar atacar el cim per aquesta ruta però es va desencadenar un temporal de mal temps i la muntanya va quedar impracticable quan havien arribat als 7.800m. Durant l'expedició, Nil Bohigas va fer un vol en parapent a 2.000m per sobre del Camp Base, saltant des d'una mica més amunt del camp III instal·lat a l'Aresta Oest, a 7.300m.

NIL BOHIGAS

Com recordes aquell dia? Era un dia molt clar i net, feia bastant vent, em trobava perfectament i en arribar al balcó va sortir el sol, en aquell moment estava segur que pujaria al cim, la resta va anar rodat fins arribar d'alt. Quines sensacions vas tenir un cop al cim? Un sentiment de soledat i d'alegria de ser un privilegiat d'estar en un lloc únic, amb un paisatge que havia vist en fotos però que en aquell moment era jo el que estava allà.

Quines sensacions vas tenir un cop al cim? Sensació de satisfacció i de plenitud personal en aconseguir el cim després de tant de temps d'esforços per l'Aresta Oest. Admiració pel que es pot veure allí dalt en un dia extremadament nítid. Sensació de cansament però amb reserves per tornar al Camp Base.

1989

Expedición Civico-Militar Everest 89
Aresta Nord-est (intent)

Expedicionaris: Santiago Arribas, César Alfaro, Pedro Arceredillo, Pedro Expósito, Eduardo Fernández, Francisco Gan, Domingo Hernández, Alfonso Juez, Avelino Mora, Juan Orta, Francisco P. Arellano i Franco Pelayo, Joan Martínez, Màximo Murcia, Leo Vegué i Miguel Angel Vidal.
Sherpes: Penba Norbu, Ang Dorje, Ang Sona i Daha Tensing.

Expedició fruit d'un programa de col·laboració iniciat l'any 1985, entre l'Escola Militar de Muntanya, el Ministeri de Defensa i la FEDME. Va ser plantejada pel vessant nord i en ple període monsònic degut als bons resultats d'èxit que estadísticament hi havia fins aleshores, per aquell vessat i en aquelles mateixes dates.

El 27 d'agost un grup de 8 alpinistes (2 sherpes, 3 militars i 3 civils), entre els que hi ha els tres catalans, intenta, per segona i definitiva vegada, d'arribar al cim però superada la cota 8.530m es veuen obligats a renunciar degut a la gran acumulació de neu que no els permet avançar més. Tot el grup va complir el compromís de fer els intents sense oxigen, que només es transportà en molt poca quantitat per a casos d'urgència.

1992

Expedición Cívico-Militar Everest'92
Aresta Sud Est, pel Pilar sud (cim)

Expedicionaris: Francisco Gan, César Alfaro, Sebastián Álvaro, Pedro Arcederillo, Ricardo Arregui, Santiago Arribas, Pedro Expósito, Eduardo Fernández, Domingo Hernández, Alfonso Juez, Juan Orta, Francisco Pérez Arellano, Antonio Pérezgrueso, Ramón Portilla, Francisco Soria, Antonio Trabado, Leo Vegué i Miguel A. Vidal.

Els catalans Leo Vegué i Francisco Gan van participar en aquesta expedició organitzada pel Grupo Militar de Alta Montaña de Jaca l'any 1992. El militar Francisco Gan (comandant de la Brigada de Montaña Aragón I) va aconseguir el cim de l'Everest el 15 de maig de 1992, juntament amb els seus companys d'expedició, Alfonso Juez i Ramón Portilla, i els xerpes Pemba Norbu i Lhakpa Nuru. Amb aquesta fita, Francisco Gan va convertir-se en el tercer home de la història que ha arribat als tres pols de la terra: el Pol Nord, el Pol Sud i l'Everest.

FRANCISCO GAN

Com recordes aquell dia? El dia comença a les 00.30h amb la sensació d'una mala nit en alçada, com totes. No s'esmorza bé per la hipòxia i en part pels nervis que et torturen. Surts de la tenda i la lluna té halo, discussió inicial sobre si se surt o no, per suposat, se surt. És de nit i estem a més de 8.200m. Comencem a caminar d'aquella manera pesada i estressant que sembla no rendir res de res. La sortida del sol i de la realitat ens sorprèn passat el corredor Lambert, és una explosió de llum i realitat, la obscuritat ens furtava un paisatge impressionant per la seva immensitat i nua bellesa, ara ja som part de la realitat. Observem uns puntets que venen del Coll Sud i d'altres que surten de la vessant Kanjschung. Penses de forma recurrent en el que portes i en que et queda. No hi ha temps per a desvariejaments i records més enllà del que et portes entre mans, concentrat, tens. Arribem a l'espatlla i divisem la fina aresta que ens separa de l'Esglaó Hillary, tinc per primera vegada en tot el dia la certesa que farem el cim. Passat l'Esglaó, una aresta amb grans cornises sembla clavar-se elegantment en el pur cel.

Unes passes abans del cim apareix un ronyó de pedra en el que m'aturo per, pausadament, recollir unes quantes "pedres de cim" per a amics i familiars, és l'única vegada en tota l'ascensió que em permeto deixar de pensar en l'ascensió, repasso cares, records i situacions i em commoc profundament.

Quines sensacions vas tenir un cop al cim? Arriba el cim, i en un dia excepcionalment bo, ens hi estem uns 40 minuts, ara sí que és el moment per a l'emoció i el record, el meu pare, ja mort i gran amant de la muntanya, la meva família i amics, els meus companys d'expedició que no han pogut estar aquí amb mi i que, amb el seu esforç, han contribuït a l'èxit de l'expedició, en fi. Ja no cal pujar més i podem descansar, tot i que ens queda el descens i aquesta idea comença a apoderar-se de nosaltres amb una pesada insistència fins al punt d'empènyer-nos a la baixada.

Es tracta de recordar que existeix un risc real i que cal sobreposar-se al cansanci, en fi, després d'un descens sense accidents, arribem un altre cop al nostre campament a 8.200m i aquesta vegada sí que som capaços de dormir.

Expedició Bex Everest'92
Aresta Sud Est, des del Coll Sud (cim)

Expedicionaris: Joan Tomàs Gutiérrez, Juan Mari Eguillor, Pachi Fernández, Ignacio Ochoa de Olza, Mikel Reparaz i Pedro Tous.

Joan Tomàs Gutiérrez, juntament amb els seus companys d'expedició Mikel Reparaz i Pedro Tous, va assolir el cim de l'Everest el 3 d'octubre de 1992 participant en aquesta expedició organitzada a Navarra i patrocinada pel Banco Exterior de España. Joan Tomás Gutiérrez ja havia participat a l'expedició catalana Everest'88 Epson en la que Nil Bohigas i Lluís Giner van aconseguir fer el cim.

JOAN TOMÀS

Com recordes aquell dia?
En el Coll Sud feia tant de vent que no ens escoltàvem entre dues tendes situades a un metre. Només nosaltres tres vam sortir cap al cim. Unes hores a les fosques amb la llum d'un frontal a través d'una màscara d'esquí fan dubtar sobre el recorregut. Un sol blau s'eleva lentament dibuixant un relleu violent sobre un mar de núvols. Per sobre de tot, cavalquem agafant-nos als piolets sobre l'aresta cimera que els plomalls de neu, aixecats pel vent, perllonguen cap al Tibet.

Quines sensacions vas tenir un cop al cim? Tinc temps d'assaborir la vista cap a les dues vessants, les cornises capritxoses, la soledat al cim. Baixo uns metres cap a l'aresta oest; aquella malenconia del que fa uns anys no va poder ser. Arriben en Mikel i en Pedro, i ningú més. Quin escalador pot desitjar una altra cosa: com evitar pujar a la muntanya més alta, amb dos amics. Aquí tot està clar, és senzill i serè.

1993

Expedició Gas Natural a l'Everest
Aresta Sud Est, des del Coll Sud (cim)

Cap d'expedició: Lluís Bellvís
Expedicionaris: Josep Antoni Pujante, Jaume Altadill, Ernest Bladé, Óscar Cadiach,
Emili Civis, Manuel de la Matta, Magda Nos i Lluís Ràfols.

Aquesta expedició catalana va commemorar el 40è aniversari de la primera ascensió a l'Everest el 29 de maig del 1953 del sherpa Tenzing Norgay i el neozelandès Edmund Hillary. Per aquest motiu, Hillary va ser el cap honorari d'aquesta expedició patrocinada per Gas Natural. A banda d'aquest homenatge, l'expedició tenia un rerafons ecològic ja que també tenia com a objectiu netejar part de les deixalles que han estat acumulades amb el pas dels anys i de les expedicions al Campament Base i al Coll Sud.

El 16 de maig del 1993 Josep Antoni Pujante arribava al cim de l'Everest amb el xerpa Ang Phurba, malgrat les ferides al cap que li havia produït una allau pocs dies abans. L'endemà, 17 de maig, Óscar Cadiach va trepitjar per segon cop el cim de la muntanya més alta de la terra, en la que es considera, encara avui, l'única ascensió catalana íntegrament sense oxigen.

JOSEP ANTONI PUJANTE

Com recordes aquell dia? Vàrem començar el dia a les 12 de la nit, sortint de la tenda del Camp IV (8.000m), al Coll Sud de l'Everest amb un vent molt fort i glaçat. A les 9 del matí el sol estava alt i el meu company Ang Phurba i jo assolíem el cim sud de l'Everest. Sovint el cel es tapava amb núvols que ens preocupaven per que podien esdevenir tempestes. El vent anava incrementant-se a mesura que guanyàvem alçada i les temperatures baixaven per sota dels 42 graus sota zero. A les 11.30h, vàrem arribar al cim més alt del planeta, 8.848 metres, i vàrem fer unes fotos meravelloses, que il·lustren alguns dels 18 llibres que he publicat. El món als nostres peus, i el piolet tocant el cel amb els banderins. Havíem escalat tota l'estona desencordats, de manera que cadascú fos responsable de la seva pròpia vida. Ja no hi havia res més alt en tot el planeta; podíem començar a baixar. Va ser un dia especial. Jo havia patit cinc dies abans un greu accident prop de 8.000m, quan els blocs de gel d'un allau em van impactar causant-me una gran ferida al cap, de 23 cm., i vaig perdre molta sang.

El temps era hostil i va nevar cada dia amb vents huracanats. La darrera oportunitat era la previsió meteorològica pel 16 i 17 de maig (de 1993), que anunciava una discreta millora amb un parèntesi de 48 hores d'estabilitat atmosfèrica. Era el dia clau; malgrat els 25 punts de sutura i les lesions cranio-cervicals i oculars, havia d'intentar-ho, car no hi hauria més oportunitats. Vàrem arriscar i va sortir bé.

Quines sensacions vas tenir un cop al cim?
Sensació de plenitud. De feina feta. Recordant emocionat al meu pare, que havia mort 13 anys abans, i el cap molt serè per gaudir de tots els instants d'aquell quart d'hora irrepetible al cim del món. Els meus tres fills que van néixer després i els dos que van morir abans de néixer van ser engendrats metafísicament en aquell vèrtex llegendari. Així han sortit...

1995

Expedició UPC Everest 95
Couloir Hornbein (intent)
Aresta Nord (intent)

Cap d'expedició: Albert Castellet
Expedicionaris: Ernest Bladé, Néstor Bohigas, Xavi González, Xavier Lamas, Ferran Latorre, Manuel de la Matta i Araceli Segarra.

Els primers dies de l'expedició UPC Everest 1995, durant la fase d'aclimatació, Xavier Lamas, de 32 anys i metge de l'expedició, va perdre la vida en ser arrossegat per una allau en el descens després de coronar el cim del Changzheng (6.977m). El projecte inicial del grup era conquerir l'Everest pel Couloir Hornbein però aquesta ruta va haver de ser desestimada degut a les males condicions de neu que implicaven un alt risc d'allaus. Per aquesta ruta, van arribar fins als 7.800m. Posteriorment, es va intentar un nou atac a l'Everest per l'Aresta Nord, en el qual Ernest Bladé i Manel de la Matta van assolir els 8.500m. Durant aquesta expedició, que va comptar amb el suport de la Universitat Politècnica de Catalunya, Araceli Segarra va contactar amb l'equip que preparava una nova expedició a la muntanya per a l'any següent amb l'objectiu de rodar una pel·lícula en format IMAX sobre l'Everest, amb la qual la catalana es va convertir en la primera dona de l'estat espanyol en fer el cim més alt de la terra.

1996

Expedició Comarques de Girona a l'Everest'96
Aresta Nord, Couloir Norton (intent)

Expedicionaris: Anna Agustí, Joan Cardona, Salvador Coll, Quicu Campos, Carles Figueres, Francesc Masó i Jordi Tosas.

La primera expedició gironina a l'Everest tenia la intenció d'atacar la muntanya en estil alpí, sense oxigen i sense l'ajuda de xerpes, pel Couloir Norton, que cap expedició catalana havia intentat abans. La manca de neu a la part inferior del Couloir va impedir que poguessin fer l'ascensió per aquesta ruta. El grup va tornar a atacar la muntanya des del Coll Nord pel seu vessant oest seguint un itinerari molt poc utilitzat. Abans del 7.800m l'expedició es va veure obligada a retirar-se pel mal temps. Durant el descens, el grup va baixar en esquís per la vessant oest del coll Nord a 6.800m.

Everest IMAX Filming Expedition
Aresta Sud Est, des del Coll Sud (cim)

Expedicionaris: Araceli Segarra, David Breashears, Elizabeth Cohen, Brad Ohlund, Audrey Salkeld, Robert Schauer, Jamling Tenzing Norgay, Sumiyo Tsuzuki, Ed Viestrus i Paula Viestrus amb un nombrós equip de filmació.

Després de l'intent de l'any anterior amb l'expedició UPC Everest 1995, Araceli Segarra torna a l'Everest. La catalana va arribar al cim més alt del planeta pel Coll Sud el 23 de maig de 1996 amb David Breashears, R. Schauer, Jamling Tenzing, Ed Viestrus i els xerpes Dorje, Jangbu, Lahkpa Dorje, Thilen i Muktu Lahkpa, convertint-se en la primera dona de l'estat espanyol en aconseguir-ho.

Araceli formava part d'una expedició internacional organitzada per l'empresa productora de pel·lícules de gran format IMAX que tenia l'objectiu de fer una pel·lícula sobre l'ascensió a l'Everest titulada "Everest, entre la gloria y la tragedia".

ARACELI SEGARRA

Com recordes aquell dia?
El recordo com un dia ple de dubtes, de feina i de decisions. Tot i que el dia s'aguantava, hi havia certs núvols que s'atansaven. El vent va parar just poques hores abans de les 12 de la nit, quan vam sortir cap al cim. Pujant de nit, no tenia ningú al meu voltant, tots anaven o per davant o per darrere, unes hores després vaig avançar al Jamling i al Robert i ja no els veuria fins que vam arribar al balcó, a 8.500m, on vam esperar durant una hora a ser-hi tots i poder filmar alguna de les escenes per al documental.

Després del balcó vaig pujar darrere del David, el director del documental. El terreny era una mica inestable perquè la neu era tova, no hi havia cordes fixes i ens esforçàvem fins al pit en alguns llocs. Al cim vam estar-hi una hora per filmar una mica. Vam baixar ràpid, en només 4 hores, però aquella nit tampoc no vaig dormir, el cansament, els nervis, no dur oxigen, suposo que tot va influir.

Quines sensacions vas tenir un cop al cim?
No teníem temps per tenir massa sensacions, anàvem per feina, gravar un documental en aquell format tant gran era una mica complicat, estàvem sols al cim, el cinc xerpes que portaven la camera i els estris per filmar (nosaltres no dúiem sherpas personals en cap moment) i els cinc occidentals que treballàvem amb el documental.

També estàvem molt alerta del temps, sobretot després de la tragèdia que hi havia hagut tant sols dues setmanes abans i que vam haver de viure tant d'aprop. A més, estàs massa cansat després de no dormir en dos dies i la intensitat de la darrera setmana. El lloc on realment degustes el cim sempre és de tornada al Camp Base, on pots reflexionar sobre tot el que has fet i el que ha passat en els tres mesos d'expedició.

1997

I Expedició Tarragona al sostre del món
Aresta Nord, des del Coll Nord (intent)

Cap d'expedició: Josep Maria Maixé
Expedicionaris: Óscar Anguera, Xavi Aymar, María Castro, Jaume Garrosset, Roland Giné, Xavi López, Fermí Morera, Jacob Salvadó i Joan Tomàs Gebellí.

En aquest primer intent, els tarragonins van seguir la ruta d'ascensió al cim per l'Aresta Nord des del Coll Nord. Van aconseguir arribar fins a la cota 7.600m però no van poder continuar avançant degut a les males condicions climatològiques, sobretot per causa del fort vent que va arribar als 150 quilòmetres per hora. Quan l'expedició va decidir abandonar la muntanya, el grup va prendre la ferma decisió de tornar a intentar-ho, com ho han demostrat les expedicions posteriors del 2000 i del 2003.

Expedició Gallina Blanca Everest-97
Aresta Nord, des del Coll Nord (intent)

Expedicionaris: Carles Gel i Jordi Tosas.

Carles Gel i Jordi Tosas van ser els únics membres de l'Expedició a l'Everest patrocinada per Gallina Blanca de l'any 1997. La ruta que havies escollit per pujar a l'Everest era l'Aresta Nord des del Coll Nord. Es tractava d'una expedició lleugera en estil alpí. Els alpinistes catalans van aconseguir arribar fins a la cota 7.700m, punt on a causa del fort vent es van veure obligats a fer-se enrera. Durant el descens, Jordi Tosas va fer una baixada amb snowboard.

2000

Expedició Caixa de Manresa Everest 2000
Aresta Sud Est, des del Coll Sud (cim)

Cap d'expedició: Antoni Bahí
Expedicionaris: Jordi Bayona, Joan Belmonte, Josep Aced, Jordi Bonet, Jordi Camprubí, Antoni Llasera, Frederic Puig, i el periodista Toni Mata (Regió 7).

El grup de l'expedició patrocinada per la Caixa de Manresa estava únicament format per alpinistes nascuts a Manresa, amb l'única excepció de Josep Aced, metge de l'expedició, nascut a Terrassa. Jordi Bayona i Joan Belmonte, acompanyats dels xerpes Tandi i Nima Nuru, juntament amb alpinistes coreans i britànics, van assolir el cim de l'Everest el 16 de maig del 2000 per la seva cara sud.

Juntament amb una expedició russa que havia pujat per la cara nord, els catalans van ser els primers alpinistes a fer el cim l'any 2000. Aquell any van coincidir tres expedicions catalanes a l'Everest, ja que a banda d'aquesta expedició del Bages també hi havia la segona expedició de Tarragona al sostre del món i l'expedició Penedès a l'Everest. De les tres, només els de Manresa van aconseguir arribar fins al cim.

Com recordes aquell dia?
Vàrem sortir del Camp IV a dos quarts d'onze de la nit, no ens calia el frontal, la lluna feia un claror tan nítida que no feia falta portar-lo. Encara no s'havia fet el cim aquella primavera tot i que una expedició havia arribat dos dies abans al cim sud. En total érem 4 membres de la nostra expedició entre els quals hi havia dos xerpes.

Ens vàrem unir a una expedició anglesa formada per uns 8 membres i 2 coreans. El fred no era tan intens com ens podíem esperar. La imatge més espectacular que recordo és el mar de núvols que vàrem començar a distingir amb les primeres clarors, després del "balcó" (punt on la ruta comença a anar pel fil de l'aresta a uns 8.400 metres aproximadament), i del qual vam poder disfrutar durant bona part de l'ascensió.

Després del cim sud ens calia obrir la traça fins al cim, i el ritme es va alentir força respecte al que havíem dut fins aquest punt, a més, el núvols ens van començar a envair i l'arribada al cim va ser amb molt poca visibilitat. Hi arribàvem a les 11 hores del 16 de Maig del 2000. Tots 4 vam arribar en perfectes condicions, i la veritat és que després de les fotos de rigor només pensàvem en baixar el més ràpid possible.

El temps, tot i que no feia un fred extrem, estava empitjorant per moments. Als companys del Camp Base els va estar nevant tot el dia. És per aquest motiu que seguien l'ascensió amb una certa preocupació.La baixada fou força ràpida i sobre les 16.00h del dia següent tornàvem a estar al camp 4.

Com recordes aquell dia? Records del dia del cim en tinc molts, doncs són moments que es viuen molt intensament i que es reviuen moltes vegades. Com a moments destacables, apart del cim, em quedo amb aquests tres: l'arribada al balconet, que és el punt on la via comença a anar per l'aresta i on se't fa de dia, veure sortir el sol del darrera del Makalu donant llum progressivament al Tibet, és un espectacle majestuós.

Un altre seria la secció final de la via, des de l'Esglaó Hillary fins al cim; és el tram clau, el sobresforç que et demana l'Esglaó i l'alçada, et deixen en unes condicions que fan que cada pas sigui decisiu, només l'obsessió pel cim et fa posar un peu darrera de l'altre, l'èxit o el fracàs van plegats de la mà i en el meu cas es converteix en una qüestió personal doncs el meu company de cordada arriba al cim abans que jo, per tant l'objectiu de l'expedició ja s'ha complert.

L'últim és el moment abans d'arribar al Coll Sud de baixada del cim, on un sherpa ens ve a rebre amb te calent, està molt content, ens felicita. És el primer moment en que t'adones que ja ho has aconseguit, has pujat i has baixat. Però em quedo amb l'alegria del sherpa; estava més content que qualsevol de nosaltres!

Quines sensacions vas tenir un cop al cim?
El moment de cim és molt intens i emocionant, és evident que la consecució d'un objectiu per un esforç col·lectiu és molt més emotiu i en aquest aspecte no va ser pas diferent a les referències que puguin haver-hi d'altres expedicions. En destacaria però dues coses, la primera és que es perd la noció del temps, no te n'adones i et passa una hora dalt del cim.

La segona, és que quan has fet les fotos de rigor, parlat amb els companys per ràdio, algú diu: "ara toca baixar..." i aquest baixar es converteix en tornar a casa i l'obsessió pel cim es torna l'obsessió per arribar al Coll Sud, al Camp II on hi ha companys, al Camp Base on hi ha la resta de l'equip i a casa on hi ha la teva gent que t'espera.

II Expedició Tarragona al sostre del món
Aresta Sud Est, des del Coll Sud (intent)

Cap d'expedició: Joan Tomàs Gebellí
Expedicionaris: Xavi Aymar, Joan Borreguero, Jaume Garrosset, Xavi López, Josep Maria Maixé i Jacob Salvador.

Els tarragonins, tal com s'havien proposat després de l'intent fallit del 1997, van tornar a l'Everest l'any 2000 amb la segona expedició Tarragona al sostre del món. Però novament van haver de renunciar al somni de trepitjar el cim més alt de la terra. En aquest segon intent van escollir la ruta de l'aresta Sud Est pel couloir del Coll Sud. El 20 de maig, la cordada formada per Xavi Aymar i Jacob Salvador fan un primer atac al cim. Xavi Aymar aconsegueix arribar fins als 8.740m, però s'ha de fer enrera a pocs metres del cim. L'endemà, l'alpinista pateix "ceguesa de muntanya", cosa que va trencar qualsevol plantejament de fer un segon intent d'atacar el cim i convertint en la màxima prioritat baixar el company que es troba a més de 8.000m. Tres anys després del primer intent, l'expedició de Tarragona tornava a casa sense haver aconseguit el seu objectiu.

Expedició Diss-Com Everest
Aresta Nord, des del Coll Nord (intent)

Expedicionaris: Lluís Ràfols.

Lluís Ràfols torna novament a intentar pujar al cim de l'Everest, després d'intentar-ho amb l'expedició del 1993 de Gas Natural a l'Everest en la que Josep Antoni Pujante i Óscar Cadiach van aconseguir fer el cim.

En aquesta ocasió comparteix permís amb una expedició andorrana i a diferència de l'any 1993, realitza l'intent per l'Aresta Nord des del Coll Nord. L'alpinista assoleix la cota 8.600m, arribant fins al peu del segon esglaó, punt on coincideix amb un grup de l'expedició Cara Norte Everest dels companys del programa Al Filo de lo imposible de TVE que estan rodant un documental sobre l'expedició en que van desaparèixer els mítics alpinistes anglesos Mallory i Irvine.

Expedición Andalucia-Everest 2000
Aresta Sud Est, des del Coll Sud (cim)

Expedicionaris: Joan Josep Garra, Fernando Fernández-Vivancos, Lolo González, Iván Jarra, Santi Millán, Amparo Ortega, José A. Pérez i Manuel Salazar.

El 22 de maig del 2000, Joan Josep Garra assoleix el cim de l'Everest per l'Aresta Sud Est amb els seus companys Lolo González i Ivan Jarra, en el tercer intent de l'expedició. El grup ja havia fer un primer intent el dia 12 de maig, deu dies abans del cim, i un segon intent la nit anterior però ambdós es van veure frustrats per causa del mal temps. Joan Josep Garra participava en aquesta expedició andalusa al cim més alt del planeta com a càmara.

JUANJO GARRA

Com recordes aquell dia?
Veritablement, es difícil d'oblidar el 22 de maig del 2000. Formava part, com a càmara d'alçada, d'una expedició patrocinada per la Junta d'Andalusia. Vàrem ser tres els afortunats en poder fer realitat un somni personal i a la vegada una quimera col·lectiva. Hi havia molta angoixa acumulada en la nostra mirada, la inquietud era palesa en la nostra gestualitat. Portava dues nits dormint arraulit entre els dos companys de tenda al Coll Sud, sense sac de dormir.

Aquell era el nostre segon intent a cim. Va ser una jornada llarga i fatigosa. Aquella nit sortirem de la tenda de campanya situada al Coll Sud i estava nevant copiosament. Al cim sud ens vàrem quedar sense oxigen i els nostres xerpes van recular davant del mal temps. Ja feia hores que un món irreal ens embolcallava. No tant sols avançàvem lents físicament, sinó també mentalment.

A l'aresta somital, a la nostra dreta un buit de somnis, el vent feia emergir del res els núvols al nostre pas. Cinquanta metres abans d'arribar al cim, recordo aixecar la mà, tancar el puny, i amb xiscle afònic, un crit sortia del meu ser més profund: "Assumpta ho hem aconseguit! Per fi ets a la fi d'un llarg camí".

Quines sensacions vas tenir un cop al cim? Els tres companys varen arribar tots plegats i de la mà. Després de sentir al llarg de tot el camí el batec del cor com a únic company de viatge, ara perceps un esclat d'alegria immensa, la força positiva que t'arriba de la gent que està molt lluny i que t'estima. Davant nostre tenim un infinit horitzó. Una escala de blaus que es confonen en el cel i un altra de blancs que donen vida al ventall de muntanyes veïnes. Tens una emoció confusa, un cansanci aclaparador, i et sents afortunat de poder gaudir d'aquell espectacle de natura i bondat.

Expedición Tercer Polo IPIX Everest 2000
Couloir Norton i Aresta Nord, des del Coll Nord (intent)

Expedicionaris: José L. Antón, Jordi Corominas, Guillermo A. Garcia, Rosa Real, Ángel Sánchez i Miguel A. Vidal.

L'objectiu de l'expedició Tercer Polo Ipix era realitzar fotografies Ipix (fotografies esfèriques) des del cim de l'Everest. És la primera expedició espanyola que intenta repetir la ruta que va obrir Reinhold Messner (el primer alpinista que va escalar l'Everest sense oxigen i el primer home en assolir els 14 vuit-mils del món) l'agost del 1980 pel Couloir Norton o Gran Couloir. Per aquesta ruta, l'expedició arriba fins als 8.000m. Posteriorment realitzen un segon intent per l'aresta nord des del Coll Nord i arriben als 8.500m.

I Expedición TVE Cara Norte Everest
Aresta Nord des del Coll Nord (intent)

Expedicionaris: Óscar Cadiach, Josu Bereciartura, Iñaki Kerejeta, Ferran Latorre, Juanito Oiarzábal, Juan Vallejo i Alberto Zerain amb un nombrós equip de tècnics de TVE.

L'objectiu de l'expedició TVE Cara Norte Everest de l'any 2000 era recrear la llegendària expedició de 1924 en la que van desaparèixer els alpinistes anglesos Mallory i Irvine per rodar un documental. Óscar Cadiach va representar el paper de Mallory, acompanyat d'Alberto Zerain en el paper d'Irvine. L'alpinista català Ferran Latorre també va prendre part en l'expedició en les tasques del rodatge. L'expedició va intentar també fer el cim de l'Everest amb la idea de fer una retransmissió en directe de l'ascensió però un temporal els va fer renunciar a 8.600m.

En el descens, van coincidir amb Lluís Ràfols de l'Expedició Penedès a l'Everest.

2001

Expedició Everest 2001 - Parets al sostre del món
Aresta Nord, des del Coll Nord (cim)

Expedicionaris: Sergi Mingote

El 23 de maig del 2001 l'alpinista de Parets del Vallès Sergi Mingote i el xerpa Thilen arriben al cim de l'Everest, compartint permís amb altres expedicions i ascendint per la cara nord. Sergi Mingote va aconseguir gravar imatges amb la seva càmara al mateix cim de l'Everest. El mateix dia arribaven al cim Juan Vallejo i Juanito Oiarzábal, components d'una expedició del programa Al Filo de la Imposible.

SERGI MINGOTE

Com recordes aquell dia?
Recordo un dia molt especial. Pujar a l'Everest és un dia que et marca. A més va ser un dia molt bo, increïble, sense mal temps. Vaig pujar molt d'hora, abans de les 7 del matí ja era a cim, i per això el dia era molt estable, després es va espatllar una mica. Recordo que va ser un dia esplèndid, i és que portava gairebé 40 dies dolents amb mal temps. Fabulós.

Quines sensacions vas tenir un cop al cim? Jo sempre dic el mateix, la sensació bucòlica no existeix. Quan vaig arribar al cim va ser "ja no he de pujar més, ja s'ha acabat el patiment" però vaja, la sensació una vegada allà dalt... veure tota aquella grandiositat, el Lothse, el Makalu , etc., totes aquelles grans muntanyes, les més altes de món, veure-les tan baixetes, la sensació és brutal.

II Expedición TVE Cara Norte Everest
Aresta Nord, des del Coll Nord (cim)

Expedicionaris: Josu Bereciartua, Joan Josep Garra, Ferran Latorre, Juanito Oizarzábal i Juan Vallejo a més d'un equip de tècnics de TVE.

El programa Al Filo de lo Imposible de TVE organitza novament una Expedición TVE Cara Norte Everest, un any després d'haver visitat la muntanya per rodar un documental sobre Mallory i Irvine en la que no es va aconseguir fer el cim. Els catalans Joan Josep Garra i Ferran Latorre formen part de l'expedició. Ambdós alpinistes es veuen obligats a abandonar a 8.300m però dos components de l'expedició, Juan Vallejo i Juanito Oiarzabal, assoleixen el cim el 23 de maig del 2001, coincidint amb la primera ascensió de Sergi Mingote al cim més alt de la terra.

2003

Expedició Everest 50
Aresta Sud Est, des del Coll Sud (cim)

Expedicionaris: Sergi Mingote i un equip de periodistes de TV3.

Sergi Mingote assoleix en cim de l'Everest per segona vegada el 22 de maig del 2003, essent el segon català en aconseguir pujar a l'Everest dues vegades (una per la vessant nord i una altra per la vessant sud) després d'Óscar Cadiach. L'objectiu de l'Expedició Everest 50 era doble. D'una banda, commemorar el cinquantè aniversari de la primera ascensió a la muntanya més alta del món i de l'altra enregistrar l'ascensió a l'Everest per a Televisió de Catalunya com a homenatge als catalans que han intentat o han fet el cim. L'expedició va aconseguir retransmetre imatges en directe des del mateix cim de l'Everest.

III Expedició Tarragona al Sostre del Món
Aresta Sud Est (intent)

Cap d'expedició: Jesús Elena
Expedicionaris: Joan Carles Castellví, Maria Castro, Eloi Collado, Jordi Farriol, Josep Flaqué, Joan Carles Igual, Lluís Ràfols, Jacob Salvador i
Joan Solé.

Els membres del Centre Excursionista Tarragona organitzen una nova expedició Tarragona al sostre del món, la tercera en que intenten arribar al cim de l'Everest després de les expedicions del 1997 i del 2000. En aquesta ocasió el grup repeteix l'Aresta Sud Est que ja van intentar en la segona de les expedicions. L'equip el formen tres generacions d'alpinistes que sumen experiència en les anteriors expedicions a l'Everest i a altres vuit-mils. Malgrat això, la muntanya més alta del món va tornar a imposar-se i els tarragonins van haver de retirar-se per les males condicions climatològiques.